Penúltim encontre oficial de la temporada i veritable test per saber en quin estat acaben la mateixa els soferts jugadors del bàsquet Auró.Després de tot un curs de partits d'alta intensitat, esquivant lessions,esgarrapades i contractures, i ja amb el cap a les vacances, les darreres jornades son sempre uns veritables exàmens finals, on uns confirmen el que han demostrat al llarg de l'any i altres intenten salvar la temporada amb actuacions lluïdes o si més no, esforçades i voluntarioses.
A les 9:00 p.m.,cap rastre dels alienígenes que la setmana passada ocupaven la pista, cosa que va permetre un escalfament sense gaires concessions.
Equips formats i al ataque!
Començament fulgurant dels blaus que en els primers compassos es distanciaren amb un parcial de 12 a 2.Un pletòric Helio va meravellar amb tirs des de totes les posicions i va marcar distàncies. Semblava que no volia marxar de vacances sense deixar clar al personal que cara a la propera temporada serà un rookie a tenir molt en compte. Als grocs no els entrava res, i fins i tot l'Aitor no rendia ni al 50% del que en ell és habitual.El joc exterior de Jordi A. no trobava enllaç a l'ampolla. L'Emili jugava gairebé al corner i no es decidia a entrar. Pel mig, Tonio i Aitor ho porvaven sense massa fortuna.El Marcel i el Rafa treballaven de valent però els taps del Quique i el Pep, facilitaven contraatacts mortífers del Manel i del Carles.Intractable el Joan al rebot. El Jordi M. anotava la seva quota habitual de llençaments des de mitja distància i semblava que el partit es decantaria cap als blaus amb certa facilitat. A més, els grocs només disposaven d'un canvi, per la qual cosa no hi havia gaire temps per a la recuperació. Apareixia el cansament, l'asfixia,el dolor...però com be sap l'explotat més explotat dels treballadors xinesos, (i que malgrat això mai no perd el somriure)
"el dolor és inevitable; el patiment és opcional"
I així va ser que els grocs van capgirar el marcador i el signe del partit. L'Emili retrovaba la punteria, el Marcel tallava passes, el Rafa i el Jordi A. anotaven triples d'antologia, l'Aitor tornava a ser l'Aitor, el Tonio volaba per sota la cistella. Pel cantó blau, l'Helio va anar perdent gas i autoconfiança, el Quique mantenia una lluita de gegants amb l'Aitor, el Pep feia una demostració del què és lluitar per una pilota, el Manel esprintava i gairebé arrivaba al carrer Urgell...sense la pilota! i el Joan saltava entre un mar de punys i improperis.
La pitada final va ser acollida amb satisfacció per uns exhausts jugadors, després d'un partidàs que mereixeria la qualificació de notable alt en les més exigents escoles basquetboleres.
