La foscor i el fred no fan por als valents de veritat, i així ho van demostrar un dilluns més els nostres herois basquetbolers. Hi havia, sí, alguna baixa, però com que vàren presentar el corresponent justificant via email (lessions plantars i reuinions de cal AMPA) no se'ls sancionarà ni econòmicament ni físicament. Per contra, destacar la presència, més enllà de les recomanacions mèdiques, d'un Tonio amb ganes de bàsquet, tot i que encara arrossega una dolorosa lessió. El més convenient hauria sigut que s'hagués quedat a casa mirant "polseres vermelles" (com d'altres van fer), ben calentet i amb el pijama posat, però ell va preferir venir a donar-ho tot pels grocs, que es van haver de reforçar amb un tirito oriental, i que van recuperar a un Marcel més groc que mai (semblava un taxi de Nova York). En Joan i en Manel, tots dos en un moment dolç de forma, van completar aquest combatiu equip. Pels blaus,destacar la reincorporació d'un Helio més estilitzat i que a sobre, machote ell, no portava cap samarreta a sota de la oficial i lluïa bíceps intimidadors. Quique, Pep, Jordi M i Carles completaven la franquícia blava.
Des d'un primer moment l'equip blau van posar-se per davant al marcador, però sense desenganxar-se massa. 2 punts amunt, 4 punts... i els grocs tornaven a igualar. En un primer moment era el Manel el que s'encarregava de mantenir a ratlla els rivals, però més endavant va entrar en acció la tuneladora Joan, que ja podem dir que ha agafat el relleu de l'Aitor i no hi ha qui l'aturi sota la cistella. L'amic nipó va anar entrant mica en mica en la dinàmica groga i fins es va permetre clavar-ne alguna gairebé des de la línia de 3 punts. Tampoc el Marcel es quedava enrrera i va fer la clàssica cistella de rescat, quan els grocs eren a punt de naufragar. I així, tot i els esforços del Pep i del Quique, els blaus van anar perdent gas. El Jordi M no tenia el seu millor dia; a l'Helio se li notava l'excés de cafés a les reunions i els llençaments li quedaven curts, i el Carles...no hi havia manera. Els grocs es van posar per davant i semblava que es repetiria el mateix que la setmana passada. Va arribar però, un d'aquells moments únics i que canvien la història, com quan a Newton li va caure la poma al cap mentre feia la migdiada: En aquest cas va canviar la petita història d'aquest matx. Transcorria el minut 50 de partit i semblava que el blaus havien esgotat la munició. El grocs estaven amb la moral molt alta i veien que aquest partit no se'ls podia escapar. Els blaus ho tornaven a intentar. Atacaven i cadascú anava agafant posicions: el Pep corria per sota la cistella amunt i avall; el Quique rebia cops en intentar entrar; l'Helio i el Jordi M ocupaven les bandes; el Carles portava la pilota estudiant la posició del companys. Era encara lluny de la línia de tres punts i el lògic semblava avançar i buscar un bon passe, però algun cable repelat li va fer contacte amb la part del cervell que diu "tir" i sense pensar-ho dues vegades va llençar la pilota amb la ma dreta, com qui llença un paper a una paperera llunyana, a veure si entra...i davant la sorpresa de tothom (inclós la del propi actor) la pilota va entrar sense tocar el tauler. El temps es va aturar i el jugador va rebre l'aplaudiment de la resta d'admirats companys. En Carles, que fins aquell moment no n'havia ficat ni una i havia fet uns llençaments patètics, va recuperar sobtadament la confiança, i com si s'hagués pres una poció màgica, en va fer tres de seguides (Juro que no em vaig dopar. Per Lance Armstrong!).Davant d'una cistella tant excepcional,surt la pregunta:volia passar la bola a un company, o volia tirar a encistellar? Aquí queda. La resposta...he, he.
I la historia va canviar. Els grocs, desconcertats van començara fallar passades i tirs. Els blaus,de subidón i el partit ja va ser seu.
