Després de setmanes de parlar-ne, d'especular sobre el potencial del rival, de sopars i gintònics de germanor, de vàries masterclass teòriques i pràctiques...va arribar l'esperat dia: ni més ni menys que un partit que ens enfrontaria a un cos d'èlit de les forces de seguretat del país. El repte era estimulant i això es va notar en les masterclass que el coach va impartir davant d'una audiència que, conscient de les seves pròpies limitacions, tenia ganes d'aprendre i d'intentar exprimir al màxim les capacitats de cadascú.
El tradicional partit del dilluns va servir per treballar la defensa a l'home, cosa que va fer suar de valent a blaus i grocs. Poc acostumats a aquest tipus de joc, determinats jugadors van patir més del que estan acostumats, i alguns, gairebé literalment, no van rascar bola. També es va confirmar allà mateix que ni l'Agustí ni el Quique serien presents a l'UPC Arena, la qual cosa no eren bones notícies. El primer va venir in situ per mostrar el seu turmell encara castigat i desmentir de passada les insinuacions sobre el trucatge de la foto que havia penjat, que bé podia ser extreta del "google imatges". Quan al Quique, va alegar no sé quins problemes d'agenda, de no cangur, etc, per no assistir al match. Sigui com sigui, hauríem d'afrontar-ho amb dos pivots menys i així d'entrada, creava cert neguit.
Arribat el dia, la caravana de jugadors va sortir d'un lloc ben conegut per tothom (davant del O'retorno) i es dirigí decidida cap al campus Nord de la UPC. Ben aparcades furgonetes i altres vehícles de gama alta, els jugadors van arribar al circ romà on els esperàven els lleons que els hauríen de devorar...però no avancem aconteixements. Al vestidor ja es parlava de les dimensions de la pista, del parquet que amortia el bot de la pilota i al.lentia el joc...ummm, semblaria que es començaven a buscar excuses, a preparar el terreny davant d'una possible derrota humiliant...Ja a la pista, la primera sorpresa va ser saber que l'equip rival ja portava 30 minuts escalfant-se. Començaven per davant. La segona diguem-ne, sorpresa, va ser constatar les dimensions dels jugadors dels Ignasi boys. Glups! Així, a primer cop d'ull, destacaven dos pivots d'entre l' 1,90 i 2,00 metres, més un conjunt de braços musculats, cames robustes, disciplina en l'escalfament...glups, glups,glups...Tot i això, el coach va donar unes darreres ordres, conscient però que al davant hi teniem un equip-apisonadora i que caldria emplear-se a fons per no sortir malparats. Abans de l'inici, vàrem rebre un obsequi de l'equip rival, en forma de pilota Spalding Silver, amb inscripció conmemorativa inclosa.Tot un detallàs i que ens ha de fer reflexionar sobre la possibilitat de que cara a un proper partit contra un rival de fora, preparem alguna mena de banderí , clauer o pin per obsequiar l'equip contrari. Coi, no podem passar per ser l'equip més rata del continent!
La pilota va començar a botar i ben aviat es va veure que ho tindríem bastant cru. Un primer llençament i primera cistella...per ells. I així,fins un primer parcial de 12 a 0. Costava molt trencar la seva defensa i quan ells atacaven, era molt difícil aturar-los. Tot i això, els aurons volien donar batalla i no posar les coses fàcils a les forces de l'ordre. Mica en mica van anar trobant el seu lloc a la pista i van poder trencar la desagradable sensació de tenir el marcador a zero. El coach buscava solucions, mirava la banqueta,tornava a mirar a la pista, un altre cop a la banqueta, al cel buscant ajuda divina...el rival era dur, molt dur i aturar-los es veia com a missió impossible. Per si fos poc, i que no soni com a excusa, al Manel no li va entrar ni una i a sobre, li van fer un parell de taps d'aquells que fan mal (ho sento Manel, al soci no se'l pot enganayar i haig d'escriure el què va passar). El Pep no trobrava els forats que acostuma a trobar a l'Escorxador Arena i topava amb el mur rival. Tampoc el Jordi M va poder-se lluïr com és habitual en ell i les pilotes eren interceptades abans d'hora. Bon treball del Marcel en defensa (per alguna raó és conegut com l"aranya de l'eixample") i cistella d'honor per a poder explicar al nets. El coach, exercint com a tal, va fer una breu aparició testimonial en pista, però de seguida es va veure que no ho podria donar tot. L'Aitor va ser qui més feina va donar a la defensa rival i va lluïr-se amb algun triple marca de la casa. El Joan i l'Emili van acusar molt les dimensions de la pista i la superfície llenyosa sobre la que es jugava. Se'ls veia un pèl lents, però no perquè no estiguin en forma, sinó com a conseqüència d'unes condicons de joc a les quals no hi som habituats. El Tonio va buidar-se com mai i fins es va permetre un parell de cistelles que van fer pujar la moral dels Aurons quan més ho necessitaven. Per la seva part el Carles va a estar a punt de fer una cistella, i això és el més destacable que podem dir d'ell. El Pasqual va tornar a donar mostres d'evolució, però era mal dia per lluïr-se i algun intent de cistella va ser avortat de manera cruel. Per últim, destacar el debut del Mateu, que va apuntar maneres i ganes i que de ben segur donarà que parlar.
El partit en sí va transcòrrer si fa no fa, amb l'excepció del tercer quart, quan va semblar que els aurons s'acostaven en el marcador. Queda el dubte de saber a quin percentage van jugar els rivals i si cas d'haver-se vist amenaçats, haguéssin premut una mica més el peu de l'accelerador. En fi, sigui com sigui, el marcador final potser és un pel exagerat: 61 a 31. Si n'hagués entrat alguna del Manel,alguna més del Pep o del Joan, o del Pasqual, algun triple del Jordi M...ai!
Ja a les dutxes, els cometaris intentaven apujar la moral: no hem estat tant malament; ens han fallat peces clau, eren més joves, hem estat a 2 punts (al minut 1)...
Per acabar i ben merescudament, uns frankfurts i unes birres van aconsolar als derrotats jugadors. (També el Barça de bàsquet va perdre el seu partit. Dos grans equips agermanats en l'amargor de la derrota)
Pilota dedicada. Gràcies nois!!!
