Dear Basketball,
From the momentI started rolling my dad’s tube socksAnd shooting imaginaryGame-winning shotsIn the Great Western ForumI knew one thing was real:
I fell in love with you.
A love so deep I gave you my all —
From my mind & bodyTo my spirit & soul.
As a six-year-old boyDeeply in love with youI never saw the end of the tunnel.I only saw myselfRunning out of one.
And so I ran.
I ran up and down every courtAfter every loose ball for you.You asked for my hustleI gave you my heartBecause it came with so much more.
I played through the sweat and hurt
Not because challenge called meBut because YOU called me.I did everything for YOUBecause that’s what you doWhen someone makes you feel asAlive as you’ve made me feel.
You gave a six-year-old boy his Laker dream
And I’ll always love you for it.But I can’t love you obsessively for much longer.This season is all I have left to give.My heart can take the poundingMy mind can handle the grindBut my body knows it’s time to say goodbye.
And that’s OK.
I’m ready to let you go.I want you to know nowSo we both can savor every moment we have left together.The good and the bad.We have given each otherAll that we have.
And we both know, no matter what I do next
I’ll always be that kidWith the rolled up socksGarbage can in the corner:05 seconds on the clockBall in my hands.5 … 4 … 3 … 2 … 1
Love you always,
Kobe
Aquest va ser l'emotiu missaste que el mític jugador de Los Angeles Lakers, Kobe Bryant, va fer servir el passat dilluns per anunciar la seva retirada al final d'aquesta temporada. Un currículum impressionant: 5 títols de l'NBA, 2 ors olímpics, MVPs a dojo...tota una vida d'èxits dedicada al bàsquet. Hi ha però, la versió oficial, que és aquest conte de que "quan era petit ja jugaba a encistellar mitjons.., que ja m'he fet gran i bla, bla, bla..", i les veritables raons del seu adéu. En una conversa gravada en un cèntric restaurant de L.A. "The Camarghe", el bo d'en Kobe, confessa el perqué del seu comiat:
(Parla Kobe Bryant)
"Fa uns anys vàrem anar a Europa a fer un tour amb l'equip. Eren partits d'exhibició contra els que es consideràven els millors equips del moment. Un dels partits ens va portar a Barcelona, on a més, hi havia el significat especial de ser la ciutat en l'equip del qual en Pau (Gasol) havia iniciat la seva brillant carrera. El dia abans del partit, i fent temps fins l'hora de sopar i divertir-se una mica en uns locals del carrer Urgell, tot l'equip vàrem anar a passejar per un parc prop d'un centre comercial en forma d'OVNI. De cop i volta vàrem començar a sentir el típic so de la pilota de bàsquet al botar, les sabatilles grinyolant, les consignes tàctiques...sí, s'estava disputant un partit de bàsquet entre un equip que anava de blau i un de groc. Ens vàrem aturar, primer amb cert escepticisme i molta conyeta, però mica en mica l'expressió del nostre rostre va anar canviant. No podiem creu el que vèiem. No havíem vist mai res semblant. Qüestions horàries ens vàren impedir veure tot el match, però l'impacte ja estaba fet. Durant el sopar i les copes posteriors, no vàrem parar de parlar sobre el què havíem vist. Molts no vàrem dormir aquella nit. Evidentment, vàrem perdre el partit contra el Barça, i a partir d'aquell dia, res més va ser igual. M'obsessionava, em perseguia, em despertava banyat en suor a mitjanit...Vaig enviar espíes, sovint camuflats de porretes, per gravar els partits que cada dilluns es celebraven en aquell parc. Em vaig bloquejar. Volent imitar el que veía en aquelles gravacions, el meu joc va anar perdent frescor, em vaig tornar insegur, fins i tot vaig simular alguna lessió per evitar sortir a jugar...el declivi havia començat. Per molt que m'hi esforcés, mai aconseguiria fer el triples que clavava l'Aitor, ni els sprints del Manel o l'Ignasi, ni els bots amb triple mortal del Mateu, ni la defensa de l'Oriol, ni entrar a matar com ho fèien el Borja , l'Agustí, el Pasqual o el Pep; mai, mai, mai, aconsseguiria posicionar-me ni distribuir el joc com ho feia el Jordi (coach), ni fer els triples del'altre Jordi,ni agafar rebots i marcar-se un tirabuixó com tan sols el Joan sabia fer, ni les jugades de pissara del David o del Jaume, ni tenir el canell d'or de l'Emili, ni la potent passada del Xavi, ni la contundencia del Tònio, ja a l'atac o defensant (aquí era temible), ni els ganxos esbojarrats del Carles...i això que la duresa amb la que jugaven feia que hi haguéssin baixes de jugadors sempre enyorats, el Quique (amb alguna tímida reaparició), el Josep, el Marcel...
Si nois, ,vaig arribar a la conclusió de que mai arribaría a aquell nivel. Només em quedaba un opció: la retirada. Vet aquí la veritable raó...estic deprimit..."
Pobre Kobe! Ell que ho ha estat tot en aquest món... Només li queda una opció per sortir de la depre que porta a sobre i que no hauriem de descartar: que vingui a jugar amb nosaltres cada dilluns.
Welcome Kobe! We love basketball too!
From the momentI started rolling my dad’s tube socksAnd shooting imaginaryGame-winning shotsIn the Great Western ForumI knew one thing was real:
I fell in love with you.
A love so deep I gave you my all —
From my mind & bodyTo my spirit & soul.
As a six-year-old boyDeeply in love with youI never saw the end of the tunnel.I only saw myselfRunning out of one.
And so I ran.
I ran up and down every courtAfter every loose ball for you.You asked for my hustleI gave you my heartBecause it came with so much more.
I played through the sweat and hurt
Not because challenge called meBut because YOU called me.I did everything for YOUBecause that’s what you doWhen someone makes you feel asAlive as you’ve made me feel.
You gave a six-year-old boy his Laker dream
And I’ll always love you for it.But I can’t love you obsessively for much longer.This season is all I have left to give.My heart can take the poundingMy mind can handle the grindBut my body knows it’s time to say goodbye.
And that’s OK.
I’m ready to let you go.I want you to know nowSo we both can savor every moment we have left together.The good and the bad.We have given each otherAll that we have.
And we both know, no matter what I do next
I’ll always be that kidWith the rolled up socksGarbage can in the corner:05 seconds on the clockBall in my hands.5 … 4 … 3 … 2 … 1
Love you always,
Kobe
Aquest va ser l'emotiu missaste que el mític jugador de Los Angeles Lakers, Kobe Bryant, va fer servir el passat dilluns per anunciar la seva retirada al final d'aquesta temporada. Un currículum impressionant: 5 títols de l'NBA, 2 ors olímpics, MVPs a dojo...tota una vida d'èxits dedicada al bàsquet. Hi ha però, la versió oficial, que és aquest conte de que "quan era petit ja jugaba a encistellar mitjons.., que ja m'he fet gran i bla, bla, bla..", i les veritables raons del seu adéu. En una conversa gravada en un cèntric restaurant de L.A. "The Camarghe", el bo d'en Kobe, confessa el perqué del seu comiat:
(Parla Kobe Bryant)
"Fa uns anys vàrem anar a Europa a fer un tour amb l'equip. Eren partits d'exhibició contra els que es consideràven els millors equips del moment. Un dels partits ens va portar a Barcelona, on a més, hi havia el significat especial de ser la ciutat en l'equip del qual en Pau (Gasol) havia iniciat la seva brillant carrera. El dia abans del partit, i fent temps fins l'hora de sopar i divertir-se una mica en uns locals del carrer Urgell, tot l'equip vàrem anar a passejar per un parc prop d'un centre comercial en forma d'OVNI. De cop i volta vàrem començar a sentir el típic so de la pilota de bàsquet al botar, les sabatilles grinyolant, les consignes tàctiques...sí, s'estava disputant un partit de bàsquet entre un equip que anava de blau i un de groc. Ens vàrem aturar, primer amb cert escepticisme i molta conyeta, però mica en mica l'expressió del nostre rostre va anar canviant. No podiem creu el que vèiem. No havíem vist mai res semblant. Qüestions horàries ens vàren impedir veure tot el match, però l'impacte ja estaba fet. Durant el sopar i les copes posteriors, no vàrem parar de parlar sobre el què havíem vist. Molts no vàrem dormir aquella nit. Evidentment, vàrem perdre el partit contra el Barça, i a partir d'aquell dia, res més va ser igual. M'obsessionava, em perseguia, em despertava banyat en suor a mitjanit...Vaig enviar espíes, sovint camuflats de porretes, per gravar els partits que cada dilluns es celebraven en aquell parc. Em vaig bloquejar. Volent imitar el que veía en aquelles gravacions, el meu joc va anar perdent frescor, em vaig tornar insegur, fins i tot vaig simular alguna lessió per evitar sortir a jugar...el declivi havia començat. Per molt que m'hi esforcés, mai aconseguiria fer el triples que clavava l'Aitor, ni els sprints del Manel o l'Ignasi, ni els bots amb triple mortal del Mateu, ni la defensa de l'Oriol, ni entrar a matar com ho fèien el Borja , l'Agustí, el Pasqual o el Pep; mai, mai, mai, aconsseguiria posicionar-me ni distribuir el joc com ho feia el Jordi (coach), ni fer els triples del'altre Jordi,ni agafar rebots i marcar-se un tirabuixó com tan sols el Joan sabia fer, ni les jugades de pissara del David o del Jaume, ni tenir el canell d'or de l'Emili, ni la potent passada del Xavi, ni la contundencia del Tònio, ja a l'atac o defensant (aquí era temible), ni els ganxos esbojarrats del Carles...i això que la duresa amb la que jugaven feia que hi haguéssin baixes de jugadors sempre enyorats, el Quique (amb alguna tímida reaparició), el Josep, el Marcel...
Si nois, ,vaig arribar a la conclusió de que mai arribaría a aquell nivel. Només em quedaba un opció: la retirada. Vet aquí la veritable raó...estic deprimit..."
Pobre Kobe! Ell que ho ha estat tot en aquest món... Només li queda una opció per sortir de la depre que porta a sobre i que no hauriem de descartar: que vingui a jugar amb nosaltres cada dilluns.
Welcome Kobe! We love basketball too!