Hi havia una vegada...
un país molt llunyà en el qual hi vivien uns petits éssers que es divertien jugant un cop a la setmana a un curiós joc. Es tractava de correr amb una esfera que botava i intentar ficar-la en un cercle metàl.lic que cap d'ells no podía tocar...,més que res perquè no hi arrivaben, no perquè estigués prohibit.En tot cas ells s'ho passaven d'allò més bé, tot i que de vegades algú acabava a l'hospital, sol, perqué ningú no l'acompanyava, o bé algú altre, ja d'edat avançada, es lesionava practicant un altre curiós joc que es jugaba amb una raqueta. N'hi havia d'altres que només hi anaven de tant en tant; això sí, no es perdien ni un sopar. Alguns d'ells tenien especial facilitat per ficar l'esfera al cercle metàl.lic, ja llencessin de lluny o de ben a prop, fent malabarismes o gairebé caient; a d'altres els costava més tot plegat, però aleshores suplien la manca d'habilitat amb entusiasme i els que en sabien més, mai es reien de les seves pífies. N'hi havia un que feia llarguíssims viatges a un altre continent, i quan tornava ho feia amb tantes ganes que semblava que en aquells paissos que visitaba s'hagués prés alguna herba amb poders màgics. Un tenia habilitat per llençar de lluny; un altre,tot i que estaba molt prim, quan agafava l'esfera, corria de tal manera que era imposible d'aturar-lo. De tant en tant algún d'ells ho havia de deixar per una temporada, bé perqué es recuperava d'alguna lessió o bé perqué esperava una peça de recanvi ( diguem-ne prótesi). Hi havia el que quan atacava, era com una màquina de tren i si et posaves al seu davant, et pasava per sobre i et deixava ben aplanat. Un, que també era prim però més alt, s'esmunyia com una anguila. Per sort no feia gaires faltes. No com altres...(ui, aquí tothom preguntant-se, "seré jo? a qui es vol referir aquest cronista cabró?..."). Algun cop fins i tot es van atrevir a jugar a aquest joc amb d'altres éssers que també tenien les mateixes aficions. En alguna ocasió contra "els finitos", als quals sempre els guanyàvem. Cas a part va ser quan van jugar contra els "gnomos d'espasa"......brrr! aquest sol nom feia tremolar a les nostres criatures, tot recordant la lliçó que els van donar.
Una nit de Nadal, mentre tots estaven fent cagar el tió, mirant el discurs d'un rei (que també feia cagar), o intentant obrir una ampolla de cava que es resistia, un estel misteriós va creuar el cel que cobria aquell país llunyà i va fer que deixés anar un polsim que va anar entrant a totes les cases...era la pols de les estrelles!. Per una nit, tots aquells éssers van somniar que eren grans jugadors a les millors lligues de l'univers, que guanyaven títols,que es feien milionaris, que es feien tatuatges, que eren admirats i repsectats...que aconseguien tocar el cercle metàl.lic!
L'endemà però, quan varen depsertar amb una mica de mal de cap, van adonar-se de la crua realitat. Ni tatuatge, ni milions, ni cercle metàl.lic...però quines ganes tenien de que tornés a ser dilluns per poder tornar a jugar amb els seus companys!
Bon Nbadal!!!
